El viatge de la María

Ens parles una mica de tu?

Soc la María, soc de Madrid. El 2017 vaig acabar la meva carrera de Relacions Internacionals. Aleshores, qui era soci d’Oxfam Intermón era el meu pare, que ho és des de fa anys. En un dels correus que va rebre li va arribar la possibilitat de formar part del viatge de col·laboradors, el va emplenar i em va explicar que li havia tocat viatjar a Bolívia per conèixer els projectes de l’ONG. I, com que hi podia anar amb una altra persona i jo acabava de finalitzar la carrera i m’encanta viatjar, m’hi va convidar.

Sabies que Oxfam feia aquests viatges?

No, la veritat és que no. Coneixia una mica Oxfam Intermón, igual que altres ONG, perquè sempre m’ha interessat una mica el món de la cooperació internacional... Jo era activista d’Amnistia Internacional, i coneixia Oxfam Intermón, però no havia sentit parlar del viatge.

Com va anar el viatge?

Vam sortir just l’endemà de la meva graduació, una part de la qual em vaig saltar per poder anar al viatge tranquil·lament. Nosaltres sabíem que anàvem en grup perquè l’Esther d’Oxfam Intermón li havia explicat que eren diferents parelles de col·laboradors i familiars, però no els coneixíem. Ens vam trobar a Barajas, a la T4, i de seguida vam connectar molt. Érem un grup molt variat de gent, però hi va haver molt bona connexió des del primer minut.

A mi el viatge em va agradar molt. Era la primera vegada que creuava l’oceà, que anava a Llatinoamèrica, i per això em va marcar especialment. Bolívia em va sorprendre molt positivament: és un país molt acolorit, amb una gent molt hospitalària, molt oberta... Mai saps el que et trobaràs, i en aquest sentit em va encantar. A més, per a mi el sentit del viatge era conèixer els projectes d’Oxfam, i em va sorprendre positivament que treballessin amb persones d’allà, que contractessin experts de la zona. Els projectes es construïen des de baix i a partir de les necessitats del terreny.

El primer dia vam anar a La Paz, que és una ciutat immensa i superpoblada. Des d’aquell primer moment vam prendre menjar molt ric i diferent. A la ciutat vam conèixer l’oficina d’Oxfam Intermón, on ens van presentar els projectes. També vam anar a El Alto, i allà vam conèixer un grup de xavals del projecte d’erradicació de la violència de gènere i juvenil.

Però la meva preferida va ser la zona de l’Amazònia. El paisatge és al·lucinant, amb tota la serralada, els rius... I les comunitats que hi vam conèixer. Ens van acollir com si ens coneguessin de tota la vida, ens van explicar com era la seva vida i el que tenien: el sistema agroforestal, el bosc amb el qual vam ensenyar als nens les propietats de la planta, etc. Em va encantar conèixer la seva realitat des de la veu dels seus protagonistes.

Com era la gent que vau conèixer allà?

En un primer moment nosaltres vam anar a l’oficina d’Oxfam Intermón Bolívia, la primera que vam visitar, allà a La Paz, on ens va rebre l’Óscar. Ells coneixien perfectament les companyes (la Tania i les altres) i el paper que teníem els col·laboradors, sabien que els projectes tiraven endavant gràcies a l’ajuda de persones així.

A les comunitats hi anàvem amb els companys de les oficines locals dels projectes que tenien. Quan ens presentaven, de seguida ens convidaven a seure a la taula per posar-nos un plat. Eren molt hospitalaris, molt afectuosos...

Recordes alguna persona o història que us va impactar especialment?

Ens va emocionar molt a tots els companys del viatge quan vam conèixer la Laura, l’àvia d’una de les comunitats que vam visitar. Era una dona que desprenia tendresa, amb una mirada t’ho deia tot. Ens va encantar conèixer-la i passar el dia a la seva comunitat.

També recordo molt els nens, els menuts que ens van ensenyar el bosc, on coneixien les diferents plantacions que tenien, quines utilitats els donaven, etc. Els petitons ens mostraven orgullosos el seu projecte, ens anaven explicant què feien. Recordo una nena molt bonica que portava un aparell que deixava anar fum per espantar els mosquits, que era preciosa i ens va acompanyar tot el dia.

I després nosaltres també vam tenir diverses anècdotes divertides: ens dutxàvem amb granotes, perquè les bestioletes es ficaven a les habitacions.

Què et va sorprendre de la tasca d’Oxfam Intermón allà?

Sempre havia tingut la idea que les grans ONG com Oxfam Intermón, a l’hora de fer projectes de cooperació, perdien la perspectiva local i portaven els seus projectes des d’aquí per implantar-los allà. Però la realitat que vam conèixer allà era de persones que treballaven molt a prop del terreny, pensant realment quines són les necessitats de la comunitat i assessorant-se amb gent local. Encara que els puguis ensenyar en què consisteix un sistema agroforestal i com diversificar el tipus de plantacions per tenir collita durant tot l’any, realment són ells els que han de decidir com fer-ho.

També em va sorprendre positivament el grup que vam conèixer a El Alto del projecte “Actua” contra la violència de gènere i juvenil. Vaig al·lucinar perquè vam tenir una reunió amb xavals de la meva edat, fins i tot més joves, i en comentar els temes que els preocupaven em vaig adonar que estàvem en el mateix nivell de debat i raonament que jo havia viscut en la meva vida com a activista.

Et vas emportar algun aprenentatge del viatge?

Em quedo sobretot amb el fet d’haver conegut aquestes comunitats i amb l’amor que tenen per la seva terra, després de veure com defensaven la seva selva amazònica, els rius, la mare terra... També em vaig adonar que al grup que anàvem, que érem d’edats, orígens i ideologies diferents, tots compartíem una mateixa causa. Al final tots som més semblants del que ens pensem.

Sempre recordarem les persones que vam conèixer allà. Durant aquest confinament, per exemple, les treballadores d’Oxfam Intermón ens van proposar gravar-los uns vídeos per animar-los perquè allà ho estaven passant molt malament.

Tornes amb més o amb menys esperança sobre el futur?

Arran de l’experiència, em vaig fer sòcia d’Oxfam Intermón amb una petita aportació, que és amb el que puc col·laborar ara. I és que, d’esperança, ens en va aportar molta. Vam conèixer gent molt lluitadora, persones de la comunitat que sempre es donen suport, i vam entendre que perquè la comunitat sencera tiri endavant cadascú ha de fer la seva part. No disposen dels recursos i les oportunitats que tenim aquí, però donen el 200% de la seva força per tirar endavant. Amb gent així és difícil no tenir esperança.