El viatge del Juan

Parla’ns una miqueta de tu

Soc el Juan, tinc 54 anys, soc funcionari de la Seguretat Social i soci d’Oxfam Intermón des de fa 17 anys. També soc soci d’altres ONG (Metges Sense Fronteres, Metges del Món, UNICEF)... Això és com una malaltia: quan ets soci d’una n’ets d’altres.

Quan i per què vas començar a col·laborar amb Oxfam Intermón?

No recordo el motiu concret. Suposo que neix de tu, sents que vols o has de col·laborar, i Oxfam Intermón és una de les ONG amb més repercussió, que més apareix als mitjans.

Abans de l’any passat, sabies que existia el viatge? T’hi havies inscrit alguna vegada?

Sí, m’hi he inscrit cada any des que ho vaig saber. Aquí a Madrid els socis feien la presentació a la tardor, i jo sempre hi anava, escoltava les seves històries, m’hi apuntava, no em tocava... Fins que aquest cop, que em van repescar i hi vaig poder anar.

Com va anar el viatge? Quins records en tens?

El grup ens vam conèixer a la T4, en el moment d’agafar el vol. Tots estàvem molt il·lusionats. No ens coneixíem, però l’experiència del grup va ser fantàstica. Tothom era molt sociable i estava molt il·lusionat a fer el viatge. La convivència en el grup va ser estupenda, és una de les coses bones del viatge, no solament conèixer els projectes d’Oxfam Intermón sinó tenir també una experiència de contacte amb altres persones. La gent està feliç de participar en aquell viatge, contenta de veure coses, conèixer persones, de riure, de cantar...

Hi vam ser uns vuit dies. Teníem una agenda molt plena, perquè a Oxfam Tegucigalpa s’havien preparat moltes coses per ensenyar-nos i sempre anaven mirant el rellotge. Vam veure moltes coses i, sobretot, molt diferents.

El primer dia vam començar veient un refugi de dones anomenat “Calidad de vida”. Era un lloc on, a l’entrada, ja hi havia un vigilant jurat amb armilla antibales i escopeta, cosa que, a causa del nivell de violència que hi ha a Hondures, és una cosa habitual. Allà acollien dones maltractades, dones que de vegades arribaven apunyalades o mutilades, en unes condicions deplorables i unes situacions de violència extrema.

A la tarda vam anar a la colònia Ramón Amaya, a la perifèria de la capital, on vam parlar amb gent que rebia una petita habilitació comercial per muntar petits negocis que havien obert gràcies a microcrèdits d’Oxfam. Els distribuïen a través de les organitzacions locals amb les quals col·laboren. Va ser bonic veure gent que s’il·lusiona amb molt poquet, perquè allà el negoci s’entén d’una altra manera: tenir una prestatgeria a l’entrada de casa amb xampús i cremes, un petit negoci de pintar ungles... A ells els serveix per tenir un ingrés, sobretot a les dones, que aconsegueixen empoderar-se una mica i tenir un mínim domini de la seva pròpia vida. Així demostraven que també servien per a alguna cosa, no solament per ser a la cuina i cuidar nens, com molta gent pensava allà.

També vam veure unes mariscadores al golf de Fonseca, al sud, a la Costa del Pacífic. Feien una explotació per mètodes tradicionals, respectant talles mínimes, i també repoblant el manglar. Volien una concessió per a l’explotació de la zona en exclusiva, però hi havia molta oposició i, fins i tot, gent que destrossava el manglar que elles anaven plantant.

Des d’allà vam anar a l’interior i vam veure dues comunitats rurals, una a San Marcos de la Sierra, una comunitat de dones anomenada Las Hormigas. Elles conreaven el camp i es van mostrar molt agraïdes perquè havien pogut comprar materials i instruments com ara ruscs per produir mel. Ens van parlar de la seva experiència, totes ens van explicar la seva història. Vam descobrir situacions xocants.

Sempre recordaré una dona d’uns 35 anys però que estava molt envellida, se la veia destruïda psicològicament per la violència que havia patit. Recordo que deia: “A mi les veïnes em deien que vingués a Las Hormigas, però jo no tenia res a aportar, pensava que qui era jo per venir aquí. Finalment, vaig anar a l’associació i el primer que vaig aprendre va ser que jo tenia drets”. Venint d’un lloc com Espanya, on tots tenim clars els nostres drets, veure allà una dona adulta que s’acaba d’assabentar que ella també en té... T’imagines que ha viscut sotmesa primer al pare, després al marit...

També en recordo una altra que parlava amb molta seguretat i deia: “En contra del criteri de tothom, fins i tot de la meva mare, vaig enviar els meus fills i filles a l’escola. Ells pensaven que tampoc tenia sentit enviar-hi les nenes, però jo les hi vaig enviar, i la meva filla ja està a punt d’arribar a la universitat”.

Vam veure coses que eren superxocants, ni te les planteges... Venim d’un món totalment diferent. Jo tinc dues nenes, i tenen el món per a elles; però allà la vida de les dones està determinadíssima des que neixen.

També vam anar a la casa de Berta Cáceres, una activista mediambiental assassinada fa uns anys. Vam parlar amb la mare i els germans, i ens va impactar molt la impunitat de la gent que hi havia darrere de l’assassinat. En aquest cas es volia construir una presa, i com que la Berta liderava l’oposició, van posar fi a la seva vida. Ens van explicar que Hondures és un país amb les portes obertes per als que tenen diners, que poden fer el que vulguin. I el cas de la presa arran de la qual van assassinar la Berta n’és un exemple. Allà hi havia diners d’Holanda, d’Alemanya, etc., però després són els sicaris locals els que executen les ordres.

Un altre dia vam visitar Santa María de la Paz, una comunitat molt aïllada a l’interior del país. Allà hi havia una sèrie de famílies que tenien ruscs, plantacions de cafè... Ells ens van parlar dels seus projectes i del que pretenen. No volen limitar-se a produir mel o cafè i vendre’ls com a matèria primera, sinó que els interessaria envasar-los i vendre’ls directament a Europa. Aquí és on hi ha els diners: vendre el producte acabat a un distribuïdor gran. T’adones que la gent té un munt de projectes, té les coses clares. Per exemple, saben que la fusta del banús és molt valuosa i es pot conrear al costat del cafè. Però és el de sempre: necessiten una petita empenta financera per posar en pràctica tot això.

En una altra ocasió, quan vam ser a la comunitat de Tegucigalpa on donaven microcrèdits a les dones, vam veure que els quadernets amb què estudiaven estaven mal grapats, mal doblegats... Però elles estaven encantades. Hi havia gent que et deia: “Ara sé si guanyo diners, abans no ho sabia; abans jo comprava i venia a un preu determinat, però no sabia si guanyava o perdia alguna cosa, tot i l’esforç i la feina”.

L’últim que vam visitar va ser al nord, a la zona més industrial. Allà vam veure la indústria tèxtil, on les condicions de treball són gairebé d’esclavisme: no es respecten els salaris mínims, les jornades són impossibles, la gent resisteix sense menjar o sense anar al lavabo per assolir la producció necessària... Acaben amb una gran quantitat de lesions cròniques per treballar amb males postures, fent moviments repetitius... de l’esquena, de les espatlles... I qui no serveix per treballar és acomiadat. Allà Oxfam donava suport a una organització que lluita perquè la gent que estigui en pitjors condicions físiques sigui reubicada en un altre lloc, adequat a la seva situació.

Sobretot volien que es respectessin les lleis, perquè hi ha normes, però no es respecten, com el salari mínim. Les treballadores de les maquiles (indústria tèxtil) ens deien directament: “Que sàpiguen que quan a Europa o als Estats Units compren roba barata en part és per les condicions en què treballem, perquè nosaltres ens destrossem el cos”. A mi em resultava molt dur escoltar això. Jo tinc les meves dues filles, a les quals els encanta anar a comprar, i quan tornen amb gangues se les veu felices...

Després de tants anys sent soci, segur que coneixies molt la tasca d’Oxfam Intermón als diferents països. Hi va haver alguna cosa que et sorprengués del que hi vas veure?

El que més em va sorprendre va ser el suport a les organitzacions locals, que són fonamentals. En lloc de muntar-hi els seus projectes, la forma de treballar és donar suport a les organitzacions més petites que estan establertes allà, que coneixen el terreny i tot el que hi ha, la gent...

Allà t’agraeixen que els donis suport perquè tenen molt clar d’on procedeixen els diners, però et veuen com que els dones suport des de darrere, perquè el seu primer contacte és l’organització local: la fundació, l’associació...

Quin aprenentatge t’emportes del viatge?

Sobre la realitat d’Hondures, vaig descobrir que és un país superviolent a tots nivells. Coneixíem el problema de les maras a Tegucigalpa, que no són només unes bandes juvenils, són màfies. I la violència de gènere, que allà és pertot arreu, vagis on vagis i parlis del que parlis. També la violència de l’Estat: una dona va apunyalada a un hospital i no hi ha un protocol perquè això s’investigui, sinó que se li fan unes cures ràpides i després la tornen al carrer. És una societat molt violenta, on la vida no val res. Et podria explicar històries de gent que han mort d’una manera indignant, em venien llàgrimes als ulls.

Personalment he après que vivim molt, molt bé, i crec que, d’alguna manera, som responsables de com viuen els altres, no sé si a nivell personal o a nivell polític.

Vas tornar amb més o menys esperança sobre el futur?

Torno amb esperança, sobretot perquè Oxfam Intermón també treballa per tenir incidència en l’àmbit polític. No es tracta només d’ajuda assistencial puntual, tens gana i et dono un entrepà, o vols muntar un negoci i et dono un microcrèdit. Per exemple, en el cas del refugi de dones, la que el portava estava a nivell nacional en comitès i altres organismes per regular el tema de la violència de gènere, perquè s’apliquessin les normes, per posar fi a la impunitat... O, en el cas de Berta Cáceres, es treballa perquè es respectin les comunitats, els recursos dels indígenes...

El primer dia el George, el cap d’Oxfam Hondures, ens va explicar com intenten aconseguir, a través de la incidència política, que hi hagi més igualtat, que hi hagi menys violència de gènere i que es vagin respectant les normes. Per aquesta part sí que estic esperançat, crec que a mitjà termini Hondures es pot convertir en un país on s’hi pugui viure.