El viaje de Andrea

Hola, Andrea! Ens expliques una mica qui ets i com vas anar a parar al viatge de socis d’Oxfam Intermón de 2018 al Nepal?

Jo soc l’Andrea i vaig anar al viatge amb la meva mare, l’Ángeles. Totes dues som de Vigo. Li va tocar a ella perquè és sòcia d’Oxfam Intermón des de fa molt temps.

Fa uns anys volia fer un voluntariat, vaig estar buscant a Vigo què podia fer i no hi havia gaire oferta, fins que vaig trobar el d’Oxfam Intermón. Com que és una organització que la meva mare i jo sempre hem tingut de referència, vaig entrar al voluntariat, i la veritat és que vaig acabar encantada. El vaig deixar fa dos anys perquè em vaig haver de centrar en els estudis, però el temps que hi vaig ser i la gent amb la qual vaig coincidir em van encantar.

Com va anar el viatge, qui hi anàveu, quines realitats vau veure...?

Hi vam anar un grup que congeniàvem molt bé. El viatge és dur per les situacions emocionals en què et trobes, les experiències de les quals ets testimoni, passes moltes hores a la carretera... És un viatge preciós, però sempre ajuda tenir un grup amb el qual hi hagi bona química per parlar de qualsevol cosa i treure temes al cotxe recorrent carreteres. Per exemple, jo em vaig enganxar molt a la Paula i el Marc, la gent d’Oxfam Intermón amb la qual vam anar, per fer-los preguntes sobre l’organització i sobre tot el que tenia curiositat de la seva experiència.

El primer dia vam ser a Kàtmandu, a la seu, on ens van presentar el projecte: com havia estat el terratrèmol de 2015, els projectes de restauració dels edificis que duien a terme, la construcció d’aldees per als que es van quedar a casa... També hi havia els projectes de caràcter més social, a la recerca d’una societat més justa.

El segon va ser Nepalgunj, per a mi el dia més bonic de tots. Vam arribar a un lloc on ens van rebre cantant i fent una obra teatral, després d’haver avisat la resta de l’aldea perquè vinguessin a veure l’obra... La representació era sobre escenes de maltractament a la dona per conscienciar, i demanaven l’opinió del públic que era allà.

A nosaltres ens va costar molt entendre l’obra perquè parlaven molt ràpid. Teníem una intèrpret, però al nostre grup hi havia gent que no parlava anglès, com la meva mare, o gent amb un nivell bàsic, així que els que enteníem més l’anglès parlàvem amb la intèrpret, que ens traduïa, i nosaltres ho passàvem al castellà. De vegades era una mica complicat mantenir el ritme de la conversa.

Després vam anar al que per a mi va ser més inspirador; quan ho veig al vídeo, em segueixo emocionant. Era el centre de XXXX per a dones, on vam veure situacions complicades. Ens va servir per connectar fins a cert punt amb elles, perquè encara que no poguéssim compartir les seves experiències hi havia complicitat.

Ens van explicar com van convèncer els seus marits perquè les deixessin assistir a les reunions. Recordo que hi havia una dona que tenia un fill amb alguna discapacitat, i tot el que havia d’afrontar en la societat per tirar endavant aquest fill... Era una mica dur. Després de conèixer les seves històries, ens vam abraçar. Em va servir per veure que fins i tot en la societat més allunyada dels estàndards del primer món pots trobar dones fortes, realitats complicades que formen persones molt riques. És increïble.

El tercer dia vam anar a XXXpur. Allà vam veure coses més bàsiques, com un dipòsit d’aigua que s’havia de col·locar ben alt, perquè amb els terratrèmols i desplaçaments de terra diversos dels anteriors van quedar soterrats. Van construir un pou per abastir les aldees properes que funcionava simplement amb la força de la gravetat. Això em va mostrar que es buscava ajudar no amb tecnologia punta, sinó amb materials, eines i recanvis que la població local pogués aconseguir. De fet, s’involucrava tota la població en la construcció i el desenvolupament.

No és que vinguis, construeixis i te’n vagis. És que ho han fet ells, saben com funciona i ho poden retocar o modificar al llarg del temps. No eren moments tan emotius com d’altres, però era igualment important.

Recordes alguna experiència o persona que t’hagi marcat especialment?

Sí, la Bimbaya Rumba. Vam parlar amb ella, jo li vaig fer moltes preguntes, i ens va explicar la seva història. Ella havia començat a treballar al seu poble, on tots es dedicaven a la producció d’alcohol. Va arribar un moment que l’alcohol ja no tenia sortida i necessitaven reinventar-se. Es va apuntar a un curs de ramaderia que oferia Oxfam, i va emprendre un petit negoci amb vaques, un negoci de producció de llet. En moments com l’esmorzar, volia substituir el consum d’alcohol per llet.

No tan sols va involucrar la seva família en el projecte (ella produïa la llet i el seu marit la distribuïa), sinó que també va ensenyar a persones del seu entorn el que sabia perquè emprenguessin com ella. Volia que dos fills anessin a la universitat i tinguessin un millor futur. Per a aquella comunitat va ser molt important la producció de llet. Finalment ens en vam acomiadar amb una abraçada.

Què va ser el que més et va sorprendre del viatge?

Sobretot el fet de tenir l’oportunitat de veure tot el que estaven fent. Va ser interessant descobrir que l’organització no es basa a posar pedaços on hi ha problemes. Quan es necessita un dipòsit d’aigua, s’utilitza aquell projecte com una forma d’aconseguir que la societat avanci, que prosperi. També en el projecte amb dones, per exemple, en què se’ls ensenyava el que elles necessitaven: el calendari menstrual, les lleis del seu país... Em va agradar molt això, veure que no es treballava només en les necessitats a curt termini sinó a pensar més endavant per desenvolupar les comunitats.

Potser per prejudicis o perquè no coneixia el Nepal, m’esperava uns ciutadans més passius. I, tot i així, em vaig trobar emprenedors, dones que, quan el seu negoci no funcionava gaire bé per qualsevol motiu o quan els passava alguna cosa, en lloc de pensar a abandonar el projecte, pensaven com podien diversificar la producció o ampliar les despeses... Va ser increïble.

Quin aprenentatge t’emportes del viatge?

Respecte, principalment. A tot: a la cultura, a la religió, a la gent... Jo entro en un país i m’oblido de mi mateixa, del meu context, dels meus prejudicis, del que represento, i m’obro a tot. Has de conèixer sense prejudicis.

Jo, per exemple, soc molt animalista, soc vegana. Allà la societat, naturalment, no està en això, però acabes trobant el teu espai. Per exemple, jo donava menjar als gossos, i a ells els feia gràcia i m’acabaven avisant quan hi havia un gos.

Per a ells era un orgull mostrar-nos el seu treball, ensenyar quant han aconseguit gràcies a la col·laboració d’Oxfam Intermón i dels seus socis.

Com va canviar la teva forma d’entendre el futur?

A vegades és fàcil caure a pensar que no s’avança, que el món va a la deriva... Si busques notícies negatives, sempre en trobaràs. Però després vas allà i veus que sí que hi ha coses que van bé, que tiren endavant. I si pensem en reptes molt grans, potser ho veiem impossible, però crec que, si dono 20 € a Bimbaya Rumba, pot ajudar-la a comprar una altra vaca i a portar els seus fills a la universitat.

Per exemple, jo, com que era voluntària, ja coneixia el Comerç Just, també per la meva mare. Ara quan compro cafè només compro Tierra Madre, perquè prefereixo comprar poc i saber que estic contribuint a una societat millor. De moment no treballo i no tinc ingressos fixos per fer una donació mensual, però tan bon punt pugui serà, sens dubte, l’organització en què dipositaré la meva confiança.